Què ens està passant?
Cap a on estem anant?
On són els valors sobre els que es fa forjar la nostra societat?
On són conceptes com la solidaritat, la responsabilitat, el civisme, l’autoritat, la disciplina, el respecte, la participació...?
És que han quedat enterrats?
Els tenim desats al darrer calaix de casa?, aquell que no obrim més que per llençar-hi tot allò que ens sobra i que no sabem què fer-ne; però que alhora ens fa mal de consciència i no ens en volem desprendre?
Ens estem oblidant tots plegats que no vivim sols i que pel sol fet de compartir societat amb la resta de la gent, en algun moment del dia, per poc que sigui, hauríem de pensar una mica; només una miqueta, també en els altres i no només en nosaltres mateixos?
Podrem algun dia obrir-nos de mires i pensar que hi ha coses que afecten la globalitat d’una comunitat, d’una societat, que potser passen per sobre de les nostres necessitats o els nostres desitjos individuals?
Farem la reflexió que el descontentament amb les decisions polítiques no s’arregla “cridant”, que existeixen les vies del diàleg, el debat, el consens, els acords...?
Entendrem que hi ha un sistema que, ens agradi o no, és el que hi ha, el que funciona i que ens hi hem d’adherir i que en tot cas; aquest sistema també inclou mecanismes per expressar educadament, cívicament, cordialment, amb seny i amb lògica els possibles desacords que sorgeixin?
Pensarem en la necessitat que cadascú faci petits esforços particulars i es faci responsable, en la mesura que li correspon, de la seva “parcela” simbòlica de societat en la que ens toca viure?
Podrem prendre consciència que a vegades som nosaltres (la societat) qui provoquem algunes situacions que després ens afecten i que per tant no en podem culpar ningú?
Obrirem els ulls el mínim indispensable per veure que la culpa de tot no la té l’administració, ni els polítics i que per tant tampoc són els responsables d’haver de solucionar ABSOLUTAMENT TOT el que succeeix?
Darrerament surto al carrer i no puc evitar trobar, veure, creuar-me, assabentar-me de tot un seguit de despropòsits que em fan pensar que aquesta societat en què vivim està tocada de mort. Hem passat desgraciadament de la llibertat al llibertinatge i sense adonar-nos-en, estem conduint la societat a un individualisme i un egoïsme malaltissos que ens abocaran a una crisi social si no hi possem remei.
Sovint s’usa el terme de “fracturar” la societat, però és que actualment la societat més que fracturada, és que està deixant d’existir per passar a ser una col•lectiu de molts individus sense sentiment de poble ni de nació, sense cohesió i totalment inerts i impermeables a tot allò que els envolta.
En definitiva, deixarem algun dia de mirar-nos el melic?
Cap a on estem anant?
On són els valors sobre els que es fa forjar la nostra societat?
On són conceptes com la solidaritat, la responsabilitat, el civisme, l’autoritat, la disciplina, el respecte, la participació...?
És que han quedat enterrats?
Els tenim desats al darrer calaix de casa?, aquell que no obrim més que per llençar-hi tot allò que ens sobra i que no sabem què fer-ne; però que alhora ens fa mal de consciència i no ens en volem desprendre?
Ens estem oblidant tots plegats que no vivim sols i que pel sol fet de compartir societat amb la resta de la gent, en algun moment del dia, per poc que sigui, hauríem de pensar una mica; només una miqueta, també en els altres i no només en nosaltres mateixos?
Podrem algun dia obrir-nos de mires i pensar que hi ha coses que afecten la globalitat d’una comunitat, d’una societat, que potser passen per sobre de les nostres necessitats o els nostres desitjos individuals?
Farem la reflexió que el descontentament amb les decisions polítiques no s’arregla “cridant”, que existeixen les vies del diàleg, el debat, el consens, els acords...?
Entendrem que hi ha un sistema que, ens agradi o no, és el que hi ha, el que funciona i que ens hi hem d’adherir i que en tot cas; aquest sistema també inclou mecanismes per expressar educadament, cívicament, cordialment, amb seny i amb lògica els possibles desacords que sorgeixin?
Pensarem en la necessitat que cadascú faci petits esforços particulars i es faci responsable, en la mesura que li correspon, de la seva “parcela” simbòlica de societat en la que ens toca viure?
Podrem prendre consciència que a vegades som nosaltres (la societat) qui provoquem algunes situacions que després ens afecten i que per tant no en podem culpar ningú?
Obrirem els ulls el mínim indispensable per veure que la culpa de tot no la té l’administració, ni els polítics i que per tant tampoc són els responsables d’haver de solucionar ABSOLUTAMENT TOT el que succeeix?
Darrerament surto al carrer i no puc evitar trobar, veure, creuar-me, assabentar-me de tot un seguit de despropòsits que em fan pensar que aquesta societat en què vivim està tocada de mort. Hem passat desgraciadament de la llibertat al llibertinatge i sense adonar-nos-en, estem conduint la societat a un individualisme i un egoïsme malaltissos que ens abocaran a una crisi social si no hi possem remei.
Sovint s’usa el terme de “fracturar” la societat, però és que actualment la societat més que fracturada, és que està deixant d’existir per passar a ser una col•lectiu de molts individus sense sentiment de poble ni de nació, sense cohesió i totalment inerts i impermeables a tot allò que els envolta.
En definitiva, deixarem algun dia de mirar-nos el melic?
