Tota llei neix en base a una necessitat social en qualsevol àmbit, se sustenta en tres potes bàsiques i perquè aquesta prosperi i tingui èxit cal que compleixi un equilibri entre aquestes tres potes:
1r. Que el legislador es basi en la millor opció tècnica per a la seva redacció.
2n. Que tingui per objectiu una solució a la necessitat social que n'ha motivat la redacció i que per tant aporti beneficis sectorials i socials.
3r. Que sigui sostenible econòmicament.
Això que sembla una obvietat no ho és tant quan a més cal engranar-ho amb una quarta pota inexcusable com és la situació sòcio-econòmica del moment en què s'aplica la llei.
En aquest exercici d'enginyeria legislativa hi ha diverses opcions i correspon a aquests legisladors aplicar el seny i dotar-se d'un bon assessorament per tal d'arribar a la millor solució possible i la pràctica demostra que no sempre és així.
Una opció seria rebaixar les pretensions tècniques i retallar l'ambició a fí que la llei sigui efectivament aplicable i esperar millors temps per anar-ne ampliant aquests retalls.
Una altra opció seria una llei restrictiva, que no posi l'accent en beneficis socials aparents però que sigui fàcil i econòmica en la seva aplicació. O fins i tot que vagi acompanyada de mesures estrictament recaptatòries.
La darrera opció és no renunciar ni a les millors opcions tècniques ni als màxims beneficis socials malgrat que això comporti unes elevades despeses per poder garantir-ne el seu compliment de forma diligent i eficaçment.
En aquest cas sorgeix un altre problema: l'òrgan legislador i l'òrgan executiu que és qui ha de fer complir aquesta llei; corresponen a administracions diferents i de diferents àmbits territorials. El cas al que em refereixo evidentment són les lleis estatals i autonòmiques que regulen les competències municipals.
I per seguir amb la cascada casuística; quan es dóna aquesta circumstància s'obren de nou dues opcions:
1. Que l'administració legisladora faci un estudi econòmic fidel a realitat i destini una partida pressupostària al finançament local perquè els ajuntaments puguin fer front a les despeses relatives a l'aplicació de la llei.
2. Que l'administració legisladora abandoni a la seva sort els ajuntaments i aquests hagin de fer "mans i mànigues" per tirar endavant la llei amb diferent sort en funció de les capacitats de cada govern local. Alguns optaran de forma obligada per un compliment a mitges (incomplint les seves competències) i d'altres per dur a terme un compliment rigorós de la llei hipotecaran la seva tresoreria per poder fer-hi front.
1r. Que el legislador es basi en la millor opció tècnica per a la seva redacció.
2n. Que tingui per objectiu una solució a la necessitat social que n'ha motivat la redacció i que per tant aporti beneficis sectorials i socials.
3r. Que sigui sostenible econòmicament.
Això que sembla una obvietat no ho és tant quan a més cal engranar-ho amb una quarta pota inexcusable com és la situació sòcio-econòmica del moment en què s'aplica la llei.
En aquest exercici d'enginyeria legislativa hi ha diverses opcions i correspon a aquests legisladors aplicar el seny i dotar-se d'un bon assessorament per tal d'arribar a la millor solució possible i la pràctica demostra que no sempre és així.
Una opció seria rebaixar les pretensions tècniques i retallar l'ambició a fí que la llei sigui efectivament aplicable i esperar millors temps per anar-ne ampliant aquests retalls.
Una altra opció seria una llei restrictiva, que no posi l'accent en beneficis socials aparents però que sigui fàcil i econòmica en la seva aplicació. O fins i tot que vagi acompanyada de mesures estrictament recaptatòries.
La darrera opció és no renunciar ni a les millors opcions tècniques ni als màxims beneficis socials malgrat que això comporti unes elevades despeses per poder garantir-ne el seu compliment de forma diligent i eficaçment.
En aquest cas sorgeix un altre problema: l'òrgan legislador i l'òrgan executiu que és qui ha de fer complir aquesta llei; corresponen a administracions diferents i de diferents àmbits territorials. El cas al que em refereixo evidentment són les lleis estatals i autonòmiques que regulen les competències municipals.
I per seguir amb la cascada casuística; quan es dóna aquesta circumstància s'obren de nou dues opcions:
1. Que l'administració legisladora faci un estudi econòmic fidel a realitat i destini una partida pressupostària al finançament local perquè els ajuntaments puguin fer front a les despeses relatives a l'aplicació de la llei.
2. Que l'administració legisladora abandoni a la seva sort els ajuntaments i aquests hagin de fer "mans i mànigues" per tirar endavant la llei amb diferent sort en funció de les capacitats de cada govern local. Alguns optaran de forma obligada per un compliment a mitges (incomplint les seves competències) i d'altres per dur a terme un compliment rigorós de la llei hipotecaran la seva tresoreria per poder fer-hi front.
La pregunta és: la situació econòmica permet tirar endavant lleis molt ambicioses? o caldria renunciar a alguns aspectes? I la societat i la classe política, estarien disposats a acceptar mitges lleis uns i mitjos encerts els altres?
Dit això tot i que em quedo amb la sensació de no haver dit res, reitero que no per òbvies cal obviar encara més (i valgui la redundància) algunes reflexions i opinions.
Com a conclusió per tant només em queda fer una crida a la responsabilitat i la prudència abans de llançar a "l'arena" algunes lleis i projectes sense la plena certesa que es disposa de plena capacitat de gestió sobre elles. Ja són massa els casos en què això vé succeint i malauradament la responsabilitat i els cops sovint acaben recaient en els ajuntaments.
Malgrat tot el el contingut de l'escrit i de la crida que faig, no vull encetar (en aquest post) una crítica de contingut polític sinó més aviat obrir una reflexió sobre la dificultat amb que ens trobem els polítics per tirar endavant projectes i lleis que sovint tot i gaudir de cert equilibri entre les tres potes; xoquen amb l'oposició popular.
En aquest aspecte caldria recordar dos preceptes molt importants que sovint es malentenen:
> el bé comú no és igual a la suma dels béns individuals de cadascú;
> una majoria només vol dir tenir més vots; no pas tenir la raó. La raó és quelcom més profund i no necessàriament lligat a l'aprovació popular.
Jo també sóc polític i per honestetat; alhora que demano aquest exercici de responsabilitat extra, també espero haver fet brotar en vosaltres un sentiment de complicitat de cara a l'acció dels polítics; entenent la gran responsabilitat que ja per si mateixa, suposa la representació dels ciutadans i l'administració del fet comú.