Durant les dècades dels 80 i els 90 l'Estat Espanyol i sobretot Catalunya han esdevingut la destinació preferent d'un dels fluxos migratoris més notables a nivell internacional a Europa.
Aquest flux, cridat pel bon clima i per un sector econòmic creixent i amb gran demanda de mà d'obra poc qualificada (en sectors com l'agricultura, la construcció o el servei domèstic); ha provocat una adaptació forçosa de les mentalitats de la societat d'acollida.
Les institucions, davant la nova realitat social han hagut d'abordar els nous reptes que sorgien de l'entrada i l'instal·lació dels immigrants. Aquesta transformació social ha generat una reacció política que durant anys ha posat l'accent en l'aportació demogràfica i en el paper econòmic que aportava el flux migratori.
Malauradament les tendències polítiques dels darrers anys, en un exercici certament poc responsable, han malentès el "bonisme" polític i han basat les seves directrius en tractar la immigració amb una condescendència excessiva i més propera al paternalisme que a la gestió eficaç d'una nova circumstància social.
La capacitat d'acollida de la societat autòctona és limitada i també ho és el sistema econòmic. Un cop assolides les cotes màximes d'integració al sistema, hi ha un nombre siginificatiu d'immigrants que en queden fora; exclosos socialment i econòmicament. I aquí comença la marginació, els ghettos, l'economia submergida i els xocs culturals.
Les institucions sempre han estat conscients d'aquests xocs i també de què aquell tòpic del "aquí no hi cabem tots" va prenent caire de veritat absoluta i que la realitat social necessita solucions més enllà de les portes obertes i els papers per a tothom.
En aquest sentit les institucions han gaudit d'alguns moments de lucidesa i han aprovat lleis que regulen el fet migratori; concretament la llei d'estrangeria (4/2000) que beu de la Directiva de Retorn a nivell europeu. Una lucidesa que mostra molt bones intencions en la redacció però una manifesta covardia pel que fa a la seva execució.
La integració dels immigrants passa per quatre fases indispensables; en primer lloc el control dels fluxos, en segon lloc la incorporació laboral, seguida de la integració cultural i en darrer terme l'assignació de drets de ciutadania. Cada fase correspon a administracions diferents i no es pot començar pel final, atorgant als immigrants drets sense requerir-li els deures corresponents i sense garantir primer la seva integració sòcio-laboral.
A casa nostra l'administració central obvia les seves competències i incompleix la seva pròpia llei d'estrangeria pel que fa al control dels fluxos. La segona administració competent en aquest cas és l'autonòmica que també està incomplint, juntament amb l'estatal el seu paper de promoció de l'ocupació.
I quin és el resultat? que tot el pes recau en unes administracions locals que actualment han de fer front a un problema que NO és el seu, sense comptar amb un finançament adequat i en un moment en què les seves arques estan més baixes que mai.
Ha arribat el moment per tan de fer un gir radical i un replantejament de les polítiques d'immigració d'aquest país.
Ha arribat el moment d'aplicar polítiques més restrictives sobretot pel que fa a la contenció dels fluxos migratoris i regulacions més efectives de les fronteres però també caldria aplicar nous criteris per a l'admisió i incrementar la col·laboració amb els països d'origen per establir contractacions en origen en funció de les necessitats laborals reals. En darrera instància caldria reforçar les polítiques d'inclusió social i integració cultural.
En definitiva i a banda de la seva l'aportació a l'economia, cal garantir la identitat nacional d'acollida i la cohesió social.
Aquí ni portem vel, ni resem a Allah.
Aquest flux, cridat pel bon clima i per un sector econòmic creixent i amb gran demanda de mà d'obra poc qualificada (en sectors com l'agricultura, la construcció o el servei domèstic); ha provocat una adaptació forçosa de les mentalitats de la societat d'acollida.
Les institucions, davant la nova realitat social han hagut d'abordar els nous reptes que sorgien de l'entrada i l'instal·lació dels immigrants. Aquesta transformació social ha generat una reacció política que durant anys ha posat l'accent en l'aportació demogràfica i en el paper econòmic que aportava el flux migratori.
Malauradament les tendències polítiques dels darrers anys, en un exercici certament poc responsable, han malentès el "bonisme" polític i han basat les seves directrius en tractar la immigració amb una condescendència excessiva i més propera al paternalisme que a la gestió eficaç d'una nova circumstància social.
La capacitat d'acollida de la societat autòctona és limitada i també ho és el sistema econòmic. Un cop assolides les cotes màximes d'integració al sistema, hi ha un nombre siginificatiu d'immigrants que en queden fora; exclosos socialment i econòmicament. I aquí comença la marginació, els ghettos, l'economia submergida i els xocs culturals.
Les institucions sempre han estat conscients d'aquests xocs i també de què aquell tòpic del "aquí no hi cabem tots" va prenent caire de veritat absoluta i que la realitat social necessita solucions més enllà de les portes obertes i els papers per a tothom.
En aquest sentit les institucions han gaudit d'alguns moments de lucidesa i han aprovat lleis que regulen el fet migratori; concretament la llei d'estrangeria (4/2000) que beu de la Directiva de Retorn a nivell europeu. Una lucidesa que mostra molt bones intencions en la redacció però una manifesta covardia pel que fa a la seva execució.
La integració dels immigrants passa per quatre fases indispensables; en primer lloc el control dels fluxos, en segon lloc la incorporació laboral, seguida de la integració cultural i en darrer terme l'assignació de drets de ciutadania. Cada fase correspon a administracions diferents i no es pot començar pel final, atorgant als immigrants drets sense requerir-li els deures corresponents i sense garantir primer la seva integració sòcio-laboral.
A casa nostra l'administració central obvia les seves competències i incompleix la seva pròpia llei d'estrangeria pel que fa al control dels fluxos. La segona administració competent en aquest cas és l'autonòmica que també està incomplint, juntament amb l'estatal el seu paper de promoció de l'ocupació.
I quin és el resultat? que tot el pes recau en unes administracions locals que actualment han de fer front a un problema que NO és el seu, sense comptar amb un finançament adequat i en un moment en què les seves arques estan més baixes que mai.
Ha arribat el moment per tan de fer un gir radical i un replantejament de les polítiques d'immigració d'aquest país.
Ha arribat el moment d'aplicar polítiques més restrictives sobretot pel que fa a la contenció dels fluxos migratoris i regulacions més efectives de les fronteres però també caldria aplicar nous criteris per a l'admisió i incrementar la col·laboració amb els països d'origen per establir contractacions en origen en funció de les necessitats laborals reals. En darrera instància caldria reforçar les polítiques d'inclusió social i integració cultural.
En definitiva i a banda de la seva l'aportació a l'economia, cal garantir la identitat nacional d'acollida i la cohesió social.
Aquí ni portem vel, ni resem a Allah.
