[...escrit anònim??...]
Vull separar-me...
Escolta, hem arribat al final de camí. Vull separar-me.
No m'havia pas imaginat que arribaria a aquest extrem però això nostre no té futur. Et veig com una parella antipàtica que em maltracta i m'explota. No em sap greu recordar que t'he estimat i que m'he esforçat per salvar la nostra relació, però tu m'has tingut sempre com una propietat. T'he servit i has presumit de mi.
M'has dit alguns cops que m'estimes però amb la boca petita i només quan has buscat alguna cosa de mi. És ben trist, després del que jo he fet perquè anessim millor.
Encara hi ha coses que m'agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho. Per exemple la teva preciosa llengua. Quina pena que durant tot aquest temps no hagis mostrat cap interès per la meva.
Tenim una història junts, però ara vull trencar amb tu. Conec bé les teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs rés, que ens necessitem.
Per a tu, la manera d'arreglar les coses és que jo renunciï a ser el que sóc. Te n'adones? Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu. Em sap greu. Ara convindrà que ens posem d'acord. Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t'he demostrat sempre. Que absurd! Podria
fer-te retrets.
Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu. Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t'has cregut que
prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu.
Què faràs? Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de
viure i tinc molts projectes. No et dic aquella frase que tant t'agrada que s'atribueix la mare de l'últim rei musulmà de Granada (llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre), perquè a més de masclista, deu ser falsa.
Agafa-t'ho com vulguis, però vull deixar-te. Que tinguis sort!
Vull separar-me...
Escolta, hem arribat al final de camí. Vull separar-me.
No m'havia pas imaginat que arribaria a aquest extrem però això nostre no té futur. Et veig com una parella antipàtica que em maltracta i m'explota. No em sap greu recordar que t'he estimat i que m'he esforçat per salvar la nostra relació, però tu m'has tingut sempre com una propietat. T'he servit i has presumit de mi.
M'has dit alguns cops que m'estimes però amb la boca petita i només quan has buscat alguna cosa de mi. És ben trist, després del que jo he fet perquè anessim millor.
Encara hi ha coses que m'agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho. Per exemple la teva preciosa llengua. Quina pena que durant tot aquest temps no hagis mostrat cap interès per la meva.
Tenim una història junts, però ara vull trencar amb tu. Conec bé les teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs rés, que ens necessitem.
Per a tu, la manera d'arreglar les coses és que jo renunciï a ser el que sóc. Te n'adones? Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu. Em sap greu. Ara convindrà que ens posem d'acord. Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t'he demostrat sempre. Que absurd! Podria
fer-te retrets.
Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu. Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t'has cregut que
prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu.
Què faràs? Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de
viure i tinc molts projectes. No et dic aquella frase que tant t'agrada que s'atribueix la mare de l'últim rei musulmà de Granada (llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre), perquè a més de masclista, deu ser falsa.
Agafa-t'ho com vulguis, però vull deixar-te. Que tinguis sort!
Adéu, Espanya!